Gespa

Em fa por que no ens falli l’aigua, aquest estiu, a la urbanització on som. No vull dir que ens quedem sense; però, si no plou i els pous baixen massa de nivell, caldrà racionar-la i… adéu regar la gespa!

La gespa, vet aquí el problema. Sembla que sense una mica de gespa, a una casa “de fora”, li manca alguna cosa. Hem vist tantes fotografies de jardins amb gespa impecable! Cal reconèixer que una gespa ben conservada, verda, compacta, tallada al punt, fa molt de goig. En el nostre àmbit, una casa amb gespa representa una “casa de senyors”, en el sentit de “rics” o almenys de benestants. La gespa –ben a l’inrevés de les tomaqueres– és un signe social. I com que, objectivament, una peça de gespa sol afavorir molt les cases i és una ordenació d’espai que té l’elegància de la simplicitat, és comprensible que ens atregui.

Els maldecaps, però, es presenten ben aviat, i aquella elegància no és tan “simple” com acabàvem de pensar. Tenir gespa en una casa de fora és com deixar-hi abandonat un infant: com “pujarà”? Quant hi tornem el cap de setmana comprovem que s’ha assecat, o s’hi han fet clapes, o les males herbes ho envaeixen tot… Al meu entendre, la gespa ens demana una d’aquestes dues coses: o hem de viure permanentment a la casa, com fan els anglesos o els alemanys, o hem de tenir prou diners per a contractar un jardiner local que en tingui cura constant –i sovint ni amb diners no és fàcil de trobar-lo.

La pregunta és inevitable: ¿per què hem de tenir gespa, en contradicció amb el clima i les disponibilitats personals i de diners? Les preocupacions que dóna, queden prou justificades pel resultat? L’any passat jo vaig decidir que no. M’havia deixat arrossegar, també, per la il·lusió de la gespa, i no hi planyia esforços… quan podia ser-hi, és clar. Em passava hores pendent de l’aspersor, i no sé quants centenars d’herbes dolentes he arrencat amb la suor del meu front. Tot plegat no em va permetre mai de dir als amics que venien: oi que fa goig, la gespa? Ben al contrari, em vaig adonar que sempre donava excuses… Si no hi pots ser al damunt, o no tens jardiner, comprens?… Oh, i tant!, tothom ho comprèn, però tothom continua enamorat de la gespa ideal, que només existeix a les fotografies de les revistes internacionals de “cases i jardins”.

Finalment, he aconseguit desfer-me del complex de gespa. L’he arrencada, i davant la casa he posat lloses de pissarra del país i he deixat uns petits parterres on he plantat algunes plantes senzilles també del país. En un altre punt, he permès que la pinassa vagi ofegant l’herbei, i en definitiva he renunciat al miratge de voler-me sentir, els caps de setmana, “nord-europeu”. Era grotesc que m’enfadés amb la pobra gespa. ¿És que un escocès es pot entossudir a exhibir un ufanós taronger? Aquí plou el que plou –i quan vol–, i les herbes que mai no moren són, curiosament, les que no cal sembrar.

I és que quan diem herbes “dolentes” fem com els colonitzadors: resulta que les dolentes són les “naturals” del país…