Colomencs i colomins

Aquests dar­rers anys, a Cata­lu­nya, ha estat un no parar de cele­bra­ci­ons de cen­te­na­ris. És ben lògic: fa cent anys, el país tenia una empenta for­mi­da­ble i la Renai­xença començava a donar els pri­mers fruits. Qui era esco­lar ho era en un ambi­ent cul­tu­ral pro­pici, nova­ment cata­la­nit­zat. Qui ja era adult es veia impel·lit a grans aven­tu­res humanísti­ques. La gent cla­vava la mirada a l'horitzó, amb la ment ben moblada, fe i prag­ma­tisme alhora. Eren cons­ci­ents dels rep­tes enor­mes i per això feien plan­te­ja­ments ambi­ci­o­sos alhora que tocant de peus a terra. Res no era fàcil, però tot era ben som­niat. I és així com una man­co­mu­ni­tat de no res va for­nir el país de bibli­o­te­ques, es va moder­nit­zar la llen­gua, es va enri­quir la lite­ra­tura, van néixer corals i palaus de la música... i es va començar a resar en català! Sí, resar, perquè si hi va haver gent que va posar els seus conei­xe­ments indus­tri­als, artístics, pedagògics al ser­vei del cata­la­nisme, n'hi va haver que fins hi van posar la fe i la litúrgia. Cent anys després, un grup de ciu­ta­dans de dues San­tes Colo­mes havia pro­po­sat cele­brar una efemèrides històrica: la publi­cació de la Bíblia en català modern. Per Sant Jordi del 1915 va aparèixer el Gènesi. Va ser l'aven­tura de Fre­de­ric Clas­car i Sanou, nas­cut a Santa Coloma de Far­ners i edu­cat a Santa Coloma de Que­ralt. Clas­car va tram­pe­jar tota mena de difi­cul­tats econòmiques i lingüísti­ques (apre­nent grec de gran, només amb aquest objec­tiu). També eclesiàsti­ques, ja que la seva tra­ducció estava massa far­cida de notes “no canòniques”, segons els cen­sors del moment. Va morir sense haver vist l'obra aca­bada però la seva calai­xera de trenta-tres calai­xos i nou-cen­tes mil fit­xes va ser pro­vi­den­cial perquè avui dia, qui vul­gui, pugui lle­gir la Bíblia en la seva llen­gua. La Bíblia, una de les grans obres literàries de la huma­ni­tat! El grup de ciu­ta­dans no se n'ha aca­bat de sor­tir: massa cen­te­na­ris, i tots meres­cuts. Però en alguns ambi­ents, també massa inèrcia anti­cle­ri­cal. El cen­te­nari d'un capellà, dieu? De la Bíblia? Au va... I així, nar-hi nant, nar-hi nant, Cata­lu­nya es desfà, en un pen­sa­ment curt de mires que no deixa veure fets d'una dimensió cul­tu­ral enorme. Ai, ai, pot­ser sí que en alguns ambi­ents l'este­lada ho ha aca­bat tapant tot... Bé, que sigui el que Déu vul­gui. Ala-hu akbar!