Infraestructures

Crònica d'un oblit

L'ara lamentada no-inclusió de l'eix mediterrani a les xarxes transeuropees el 2003 no va generar llavors gairebé debat

L'Institut Ignasi Villalonga, a partir de les conclusions de l'Eurocongrés 2000, era dels pocs que ja ho va reivindicar, però massa tard

El PP valencià mai no en va voler saber res, i ara n'és el principal defensor

“El 2003 no exis­tia el con­cepte de cor­re­dor del Medi­ter­rani. Es va obviar, o es va obli­dar.” Així de cru­a­ment ho afir­mava, la set­mana pas­sada en una com­pa­rei­xença al Congrés dels Dipu­tats, el minis­tre de Foment, José Blanco, que ho atribuïa a “una impor­tant falta de visió estratègica i de futur”. “No apos­tar per aquest cor­re­dor en el seu moment ha min­vat la com­pe­ti­ti­vi­tat de la nos­tra xarxa de trans­ports”, con­cloïa. El minis­teri, des que ell és al cap­da­vant, ha can­viat de dis­curs i ha apos­tat per la incor­po­ració de l'eix a la xarxa euro­pea, tot i que admet que el con­text ins­ti­tu­ci­o­nal ara és “més com­pe­ti­tiu”. Lla­vors només hi havia 15 estats mem­bres, avui n'hi ha 27. Lla­vors l'Estat espa­nyol era recep­tor de fons, i ara en serà con­tri­bu­ent. “Acon­se­guir-ho avui és molt més difícil”, con­fessa Blanco. Però, com pot ser que, ara fa vuit anys, quan es defi­nien les pri­o­ri­tats per finançar les infra­es­truc­tu­res del futur, ningú no alcés la veu per dema­nar la inclusió d'un eix que avui tot­hom veu impres­cin­di­ble en la xarxa bàsica transeu­ro­pea? “Ningú no va dir ni piu lla­vors, va pas­sar gai­rebé des­a­per­ce­but”, lamenta Assumpta Tor­rent, direc­tora de comu­ni­cació del lobby Ferr­med. Ningú?

L'Euro­congrés 2000

Des del punt de vista polític i ins­ti­tu­ci­o­nal, és cert que la pla­ni­fi­cació euro­pea es va apro­var, a l'Estat, sense grans debats, però un reducte de visi­o­na­ris de la soci­e­tat civil i el món econòmic, sobre­tot dels Països Cata­lans, ja havien apun­tat que calia rei­vin­di­car l'eix. Ja no van ser a temps, però, d'inter­ce­dir-hi...

El maig del 2001 s'inau­gu­rava a Nar­bona l'Euro­congrés 2000, un congrés de con­gres­sos –segons es va auto­de­fi­nir– per repen­sar el futur de l'ano­me­nat Euro­es­pai Llatí Cen­tral, un gran con­glo­me­rat dels ter­ri­to­ris de parla cata­lana i occi­tana, bàsica­ment, en què també hi havia l'Aragó i la regió ita­li­ana d'Aosta. El País Valencià seria dels pocs que va decli­nar par­ti­ci­par-hi. En les con­clu­si­ons que es van fer públi­ques l'abril del 2003, ja es par­lava de la “neces­si­tat de desen­vo­lu­par con­ve­ni­ent­ment les xar­xes transeu­ro­pees i per­me­a­bi­lit­zar els Piri­neus i els Alps per faci­li­tar la con­versió de l'Euro­es­pai Llatí Cen­tral en la gran porta del sud d'Europa”. I el direc­tor exe­cu­tiu gene­ral, per cert, era Joan Amorós, ara secre­tari gene­ral de Ferr­med... “No aliar-se amb aquest eix és un error monu­men­tal”, apun­tava aquell setem­bre en un repor­tatge d'El Punt que va resul­tar pre­mo­ni­tori: “Cada vegada les nos­tres eco­no­mies estan menys vin­cu­la­des amb l'Estat espa­nyol i més amb Europa. Des del punt de vista estric­ta­ment econòmic, el País Valencià hau­ria d'estar molt interes­sat en aquest pro­jecte; un terç del comerç mun­dial passa per la Medi­terrània, i els vai­xells no atra­ca­ran al port de València men­tre no hi hagi un eix fer­ro­vi­ari potent cap al nord. L'espina dor­sal de l'eco­no­mia valen­ci­ana és aquesta i no pas la que va cap a Madrid”, expo­sava. Uns argu­ments con­tun­dents, els matei­xos que tri­om­fen avui..., però quin poc ressò tin­drien lla­vors.

L'arc medi­ter­rani del Villa­longa

Les con­clu­si­ons de l'Euro­congrés, això sí, no cau­rien en l'oblit. En el marc dels debats, l'Ins­ti­tut d'Eco­no­mia i Empresa Ignasi Vila­llonga (cons­tituït tot just el 2001 a València per pro­moure les rela­ci­ons econòmiques entre els Països Cata­lans) havia cele­brat una jor­nada al febrer del 2003 en què es posa­ria de mani­fest la neces­si­tat d'implan­tar una xarxa fer­roviària que ver­tebrés el ter­ri­tori de sud a nord, arran de l'oblit a què l'havia sotmès l'informe Van Miert, la base de la revisió apro­vada aquell octu­bre de les xar­xes transeu­ro­pees. Es pot dir que aquest seria el renai­xe­ment modern d'una rei­vin­di­cació que alguns polítics i eco­no­mis­tes ja havien plan­te­jat a prin­cipi del segle XX i després durant els anys de la República, i que des dels anys 80 havia rea­pa­re­gut pel males­tar en el dèficit de les infra­es­truc­tu­res. Una rei­vin­di­cació que s'ofi­ci­a­lit­za­ria i adop­ta­ria un cor­pus teòric amb la publi­cació, aquell juny, d'Euram 2010. La via euro­pea, l'obra que havia gua­nyat el premi Octu­bre d'assaig el 2002, del geògraf valencià Josep Vicent Boira.

L'euro­regió de Mara­gall

No s'ha de con­fon­dre aquesta aposta de l'ins­ti­tut Vila­llonga, en clau econòmica, amb el pro­jecte de coo­pe­ració política de l'euro­regió Piri­neus Medi­terrània que, com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Pas­qual Mara­gall impul­sa­ria l'octu­bre del 2004. Un ens que era hereu de la xarxa de ciu­tats C-6 for­mada els anys 80 per Bar­ce­lona, València, Palma, Sara­gossa, Tolosa i Mont­pe­ller, i que ja havia tin­gut un pri­mer ante­ce­dent en el Pacte de Tor­tosa del 1869, impul­sat pel naci­o­na­lista Valentí Almi­rall per rei­vin­di­car la màxima auto­no­mia de les regi­ons del lle­vant medi­ter­rani. El 2004, un cop el País Valencià se'n va auto­des­car­tar, l'euro­regió pre­te­nia impul­sar pro­jec­tes comuns i donar una sola veu a Europa a Cata­lu­nya, les Illes, el Llen­gua­doc-Ros­selló, el Midi-Pyrénées i també l'Aragó, que tan­ma­teix en sor­ti­ria el 2006, en cons­ta­tar pro­ba­ble­ment les dis­crepàncies quant a pro­jec­tes com el cor­re­dor medi­ter­rani. Avui l'ens con­ti­nua viu, però ha per­dut molt pro­ta­go­nisme.

El canvi del PP valencià

“Pro­ba­ble­ment va ser un error enfo­car-ho des del punt de vista polític, nosal­tres apos­tem perquè es faci des de la soci­e­tat civil”, refle­xi­ona el coor­di­na­dor d'estu­dis de l'ins­ti­tut Villa­longa, Pau Caparrós. De fet, tot i que el cor­re­dor fer­ro­vi­ari n'és ara el prin­ci­pal pal de paller, la seva pro­posta anava i va molt més enllà: “Pen­sem que l'arc medi­ter­rani ha de ser una con­junció d'interes­sos econòmics, i l'endemà que con­ce­dei­xin el cor­re­dor con­ti­nu­a­rem recla­mant una visió con­junta dels ports, els aero­ports, les opor­tu­ni­tats logísti­ques i la pla­ni­fi­cació, perquè som un motor de pri­mer ordre i hem de coo­pe­rar per millo­rar el finançament i poten­ciar les siner­gies sobre­tot entre Cata­lu­nya i el País Valencià”, indica.

Era segu­ra­ment una pro­posta massa ago­sa­rada per a la men­ta­li­tat cen­tra­lista esta­tal, però Caparrós recorda que “des del prin­cipi va rebre el suport del govern català”, lla­vors pre­si­dit per Jordi Pujol, i també de la petita i mit­jana empresa cata­lana i valen­ci­ana, encapçalada per la Cam­bra de Comerç de Cas­telló. El govern valencià, però, “no en vol­dria sen­tir a par­lar mai”... I és que amb el PP gover­nant també a Madrid i les Bale­ars, l'aposta lla­vors era per aquest “eix de la pros­pe­ri­tat”, i València estava més pen­dent de ser el port de la capi­tal espa­nyola, i de rebre el TAV, que no pas de mirar cap al nord. I menys encara, és clar, si això supo­sava donar ales a la idea dels Països Cata­lans. “No vam crear la idea de l'arc medi­ter­rani, però ningú no s'atre­via en aquell moment a for­mu­lar-la, i ens va cos­tar alguns dis­gus­tos”, recorda ara Caparrós.

Aquell PP, en tot cas, s'ha eri­git avui en el prin­ci­pal defen­sor del cor­re­dor medi­ter­rani... Què ha can­viat, doncs? Bàsica­ment, que la raó de la rea­li­tat econòmica ha cai­gut pel propi pes. “L'empre­sa­riat valencià ha con­tribuït molt al canvi de men­ta­li­tat, sobre­tot José Vicente González, el pre­si­dent de la gran patro­nal Cier­val”, opina Caparrós. “Quan ha arri­bat aquí, el govern valencià no ha tin­gut més remei que assu­mir-ho, però tot i que Camps dar­re­ra­ment ja havia dei­xat de posar-hi pals a les rodes, el canvi radi­cal ha estat amb Fabra”, exposa. I és que l'exal­calde de Cas­telló, amb qui l'ins­ti­tut el 2007 fins i tot ja havia sig­nat un con­veni de col·labo­ració, fa anys que ho té claríssim, però fins ara no ha manat. Més val tard que mai.

Ferrmed, la clau final.
Després que la proposta de l'institut Ignasi Villalonga no obtingués prou suport, possiblement per recels polítics, i l'euroregió de Maragall tampoc no fos vàlida per defensar la idea, la creació de Ferrmed, l'agost del 2004, permetria unir interessos socioeconòmics de mig Europa al voltant de la petició i la dotaria d'un sentit tècnic en què molts s'han sentit més còmodes


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.