“No val tenir només sentit comú, cal coneixements”

Sem­pre he estat una per­sona molt activa en qüesti­ons del muni­cipi i molt par­ti­ci­pa­tiva en la vida asso­ci­a­tiva de Salt. I el meu càrrec va venir a pro­posta de la meva ante­ces­sora, Maria Carbó. En aquells moments des­co­nei­xia gran part de la feina que fan els jut­jats de pau. Hi ha un gran des­co­nei­xe­ment de les tas­ques que s’hi fan. Vaig pen­sar que era un ser­vei més que feia al meu muni­cipi. Va sor­tir a con­curs. Surt al BOP. Són càrrecs de qua­tre anys. I cada qua­tre anys es renova el càrrec però has de fer el pro­ce­di­ment igual que la pri­mera vegada: pre­sen­tar de nou la sol·lici­tud a l’Ajun­ta­ment, que per ple nome­nen can­di­data, i és el poder judi­cial qui en defi­ni­tiva ho rati­fica.

A les comar­ques giro­ni­nes som pio­ners en mol­tes coses i a Salt con­cre­ta­ment les dones han estat al cap­da­vant del jut­jat de pau des de fa dècades. Soc la jut­gessa titu­lar i l’Agnès Rigau és la jut­gessa subs­ti­tuta. L’any pas­sat va fer 25 anys que feia de jut­gessa subs­ti­tuta i la Maria Carbó havia començat uns anys abans. Per tant ens remun­tem gai­rebé a trenta anys de jut­ges­ses de pau a Salt.

No tots els jut­jats de pau tenen la mateixa feina. No es pot com­pa­rar la feina en un poble petit amb la d’una ciu­tat com Salt. Si posem en una balança la tasca del jut­jat de pau, la que porta el major pes és el regis­tre civil: nai­xe­ments, defun­ci­ons i, en el cas de Salt, amb la diver­si­tat dels seus ciu­ta­dans, hi ha molta neces­si­tat del regis­tre civil per fer mol­tes ges­ti­ons. Sobre si les noves tec­no­lo­gies subs­ti­tui­rien la gestió pre­sen­cial, en el cas de Salt no es pot dei­xar el ciu­tadà sense una assistència física perquè no tot­hom té els mit­jans, i la justícia de pro­xi­mi­tat és això: donar un ser­vei ràpid i eficaç. També hi ha altres com­petències, com l’acte de con­ci­li­ació, que és molt gra­ti­fi­cant.

No m’agrada usar la paraula medi­a­dor perquè ja hi ha medi­a­dors pro­fes­si­o­nals. I a vega­des el jutge de pau reco­mana, en un con­flicte, fer un acte de medi­ació, que és un acte volun­tari, men­tre que la con­ci­li­ació és un acte jurídic. És a dir, s’aixeca una acta que sig­nen les parts on hi ha els com­pli­ments que han pac­tat. El jutge de pau fa que s’arribi a una bona entesa. Per­met des­con­ges­ti­o­nar els tri­bu­nals de pri­mera instància, que estan col·lap­sats amb casos que el jutge de pau pot assu­mir per­fec­ta­ment. És una de les pro­pos­tes que fem des de l’Asso­ci­ació Cata­lana en Pro de la Justícia: donar un ser­vei públic de justícia de pro­xi­mi­tat, un pri­mer esglaó que podem assu­mir per­fec­ta­ment. Fer que la justícia sigui més ràpida.

Conei­xe­ment. No val tenir només sen­tit comú. Quan vaig començar feia sentències perquè tenia com­petències en penal, en qüesti­ons d’injúries, però avui en dia tinc judi­cis civils. Tens un judici i has de dic­tar una sentència. Has de saber inter­pre­tar el que tens a les mans. I has de saber escol­tar. Tota per­sona que aspira al càrrec hau­ria de fer un cur­set d’ini­ci­ació. I no és obli­ga­tori, però aposto perquè ho sigui. Jo tinc un grau de ciències polítiques i de l’admi­nis­tració, que inclou matèries de dret.

El meu pri­mer casa­ment, que va ser de dues dones, va ser molt emo­tiu. També vaig resol­dre un con­flicte entre dos veïns amb una amis­tat tren­cada. Van sor­tir donant-se la mà, amics, i amb una solució que els con­ve­nia. Va ser una experiència molt maca. Només amb l’eina de la paraula, la més pode­rosa, es va poder resol­dre una qüestió que hau­ria aca­bat molt mala­ment si hagués anat al jut­jat.