És ben bé com el començament d’aquell meravellós conte de Pere Calders, Feblesa de caràcter, quan al protagonista, que dorm el son dels justos, el desperta un soroll que ve del seu despatx a casa. El protagonista del relat reacciona i diu, de bursada, “Ja hi som! És el lladre!”, com si fes molt de temps que esperés la situació de robatori que s’està produint al seu domicili particular.

El cas de les proves de la selectivitat aquest curs m’han fet venir a la memòria la genial narració de Calders. Tots hem sentit un soroll en el món del sistema educatiu i, per la meva banda, penso com el personatge principal de Calders: “Ja hi som! Són els carnerians!”. Efectivament, algun o alguns carnerians es veu que s’han infiltrat en les altes instàncies educatives que trien els textos per després muntar les proves de la selectivitat. Certs sectors dels seguidors de Carner senzillament no tenen aturador. El seu déu poètic ha de ser omnipresent. I ara observem que no en tenen prou d’aterrir només els adults sinó que tenen la voluntat decidida de començar a aterrir els joves també. En fi, pobre del país que vulgui emmirallar-se en l’obra de Carner per trobar la seva identitat, l’encarnació dels seus més alts valors culturals.

Sigui com sigui, els carnerians infiltrats han aconseguit col·locar el Príncep dels Poetes a l’examen de la selectivitat amb el poema excessivament sentimental Bèlgica del seu llibre Absència (1957). Suposo que el raonament dels examinadors era recordar l’exili enguany que commemorem els 70 anys de l’inici d’un dels desplaçaments de població més tràgics del segle XX. Però per fer aquest recordatori no calia recórrer a Carner, que està tan allunyat de la sensibilitat dels lectors joves del moment.

Sempre pensem en termes de blanc i negre quan parlem de les lectures adients per als estudiants de l’ensenyament mitjà. És a dir, o es posa un “clàssic” d’aquells purs i durs, que s’administren directament a la vena, o s’adopta una actitud més progressista de posar un text “facilet” d’un autor més proper. Fixem-nos-hi: el clàssic modern s’entén que és una llauna i la tria de l’autor proper s’entén que és un gest condescendent d’abaixar el llistó intel·lectual i cultural. ¿Que un autor clàssic modern no pot ser al mateix temps un autor proper al lector jove? Jo crec que sí. Pensem en els poemes d’exili d’autors com ara Joan Sales, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra, Clementina Arderiu, Josep Palau i Fabre, Artur Bladé i Desumvila, per esmentar-ne només alguns. Provin a les aules poemes com Estranger (Sales), L’arribada a Ítaca (Rodoreda), A mi (Bartra), Desperta dintre la nit (Arderiu), L’estranger (Palau) o Cambra a l’exili (Bladé) i anirà bé. Els seus poemes són excel·lents des d’un punt de vista intel·lectual i artístic, i paral·lelament són poemes humans i propers als lectors joves.

Posar el poema Bèlgica, de Josep Carner, a la prova de selectivitat sembla una actuació portada a terme amb el propòsit ferm de demostrar als joves que la literatura és un avorriment, un exercici estèril que no té res a veure amb la vida real. A vegades els professors de català tenen aquesta mala bava i posen textos a l’examen per denigrar els alumnes i demostrar la seva superioritat intel·lectual. Així no anem gens bé.

Conec molts joves que en veure el poema de Carner van fugir d’estampida cap a l’opció del text en prosa, un fragment de l’extraordinari assaig d’interpretació Introducció a la Ilíada, de Jaume Pòrtulas. Els explicaré el cas d’un d’aquests joves, un cas que conec, per circumstàncies professionals, força de la vora. És el cas d’un jove motivat, estudiós, culte, intel·ligent i sensible. Sé del cert que és un bon lector i és particularment un bon lector de literatura. Té una nota mitjana de batxillerat que sobrepassa els 9 punts. Estem davant d’un alumne sa i ben equipat. És un dels molts alumnes que van desestimar el poema de Carner pràcticament sense ni llegir-lo i van córrer a aixoplugar-se als braços del gran professor Jaume Pòrtulas.

Adaptant el famós vers de Shakespeare, “Quelcom a Catalunya fa pudor de podrit” quan un noi de la talla del noi del cas que els explico fuig corrents d’un poema que apareix en una prova de comprensió lectora. No pot pas ser. Si jo sé positivament que aquest jove llegeix i entén la poesia sense grans dificultats. Té predilecció per alguns poemes de Joan Maragall i Josep Palau i Fabre. Això vol dir que llegeix poesia a la seva vida privada però quan la poesia es converteix en un exercici acadèmic d’alt nivell es bloqueja.

I ara no em vinguin amb aquella excusa que la poesia, ja se sap, és una qüestió molt personal i subjectiva. Aquesta excusa s’està convertint en una coartada molt útil a l’hora de marginar encara més la poesia dins el sistema cultural del país. La poesia? Si la poesia no cal entendre-la per gaudir-ne. En aquest sentit, encara recordo dos suposats savis del món universitari d’aquest país explicant tranquil·lament davant dels espectadors del programa televisiu L’hora del lector que no s’entenia ben bé el poema La idea d’ordre a Key West, de Wallace Stevens, una autèntica icona de la lírica del segle XX.

Però tornem al cas del jove que explicava. Queda demostrat que s’ha produït una disjuntiva entre la seva vida particular de lector de poesia i la seva vida acadèmica com a lector de poesia, una disjuntiva que no hauria d’existir. Fa molt temps que observo que la lectura de literatura s’ha convertit en una càrrega molt feixuga per als joves lectors dins el sistema educatiu actual. Però la culpa no recau exclusivament sobre els joves, que pertanyen a una cultura visual i bla, bla, bla. La culpa recau en gran part sobre el sistema educatiu i la seva manera enquistadament tradicionalista i historicista, i dissecadament formalista de presentar la literatura, i en especial la poesia. En uns tallers de lectura de poesia que organitzaven en certs centres culturals de La Caixa a Barcelona, Granollers i Vic durant anys, vaig poder veure i comprovar personalment que els joves lectors no es posen necessàriament de cul a la poesia si saps triar els autors i els poemes i si la saps presentar i explicar amb ganes i entusiasme, de manera que percebin que és una experiència potent, tant per al professor com per a l’alumne.

Fa anys es deia que no hi havia dones frígides sinó homes inhàbils. Crec que no hi ha no-lectors de literatura i de poesia sinó sistemes educatius i ensenyants febles i equivocats.