El 47è Festival Internacional de la Porta Ferrada va acollir ahir una de les grans figures de la cultura nord-americana: Lou Reed. Acompanyat de Laurie Anderson al violí elèctric i del teclista Suddarth Calhoun, Reed va oferir un concert conceptual d’alt nivell per a un públic expert, on el pop elèctric es combinava amb la poesia i les majestuoses simfonies de música contemporània per les quals es mou la llegenda del costat salvatge, el gran supervivent dels anys de les transgressions, una òpera plena de poemes íntims i ferotges.
Sobre Lou Reed es repeteixen molts tòpics, però durant l’assaig d’ahir a quarts de cinc de la tarda, enfilat en una roca entre la cala de l’Hotel Hipócrates i l’escenari de l’Espai Port, vaig poder comprovar com el músic de Brooklyn dirigia els seus companys i els tècnics de so com un mestre, sec però amable i cordial. Per una banda sentia els xiscles de les gavines, per un altra acords de The raven, el famós corb d’Edgar Allan Poe, convertit pel compositor en disc i espectacle en un dels seus últims treballs. Precisament l’estrena internacional de The yellow pony and other songs va començar amb la impactant Dorita, inici del superb Magic and loss, un homenatge que Lou va fer als seus dos amics desapareguts Rotten Rita –de l’època de la Factory de Warhol— i Doc Pomus, un dels pares del rock i celebrat autor de cançons d’Elvis com la deliciosa Surrender.

El concert, entre les distorsions i les intimistes peces de Laurie, va alternar els dos músics. El segon tema, Progress, el va signar ella, i el tercer, Mystic child, del disc Ecstasy, va entrar amb els versos poderosos de Lou: “Era el temps dels no nascuts morts novament. Amb petites teranyines al teu cap. La lluna polar, en canvi, mirava enfora perdent el seny. Licor que es mou a través del cervell…”.

‘Manifest groc’
El següent, a dues veus, va ser un dels històrics de la Velvet Underground, dels anys 60, Pale blue eyes, interludi delicat a Beginning, greu poema polític sobre la caiguda de l’imperi americà, en què Anderson ha volgut retre homenatge al Manifest groc de Dalí, Montanyà i Gasch. Tot i ser sovint irreconeixibles, la metralla de la guitarra de Lou va escopir les primeres notes de Romeo had Juliette: “Atrapats entre les estrelles cargolades, les línies conspirades del mapa equivocat que va dur Colom a Nova York…”. La llista va continuar a través de les melodies transvestides per a l’ocasió: Maybe if I fall (L.A.), Who am I i Halloween parade (L.R.), segon tema del disc New York després de l’esmentat Romeo.

Anderson va recuperar la batuta amb Story about a story i Reed oferiria una peça inèdita, només presentada en viu, Junior dad, un crit contra la decadència física i la demència senil. Si els dos músics van dissenyar The yellow pony com un diàleg, la representació màxima va ser Lost art of conversation, que van interpretar fa dos anys en un pub de Nova York. Laurie també va interpretar Only an expert. Espectacle experimental i poètic, amb subtítols en català per tenir els ulls ben oberts. Modern i intensament avanguardista.