Recordo quan era un marrec, d'això fa gairebé quaranta anys, sentir per la botiga que jo estava fet de cues de sargantana. Aquesta condició m'obligava a anar a fer la volta a tota l'illa de cases per, segons em deien, cansar-me una mica. En les meves corredisses pel carrer sovint em topava amb persones que formaven part del meu paisatge urbà de l'època.

Una d'aquestes persones era una senyora gran, amiga de casa, que sempre em deturava. Jo li feia dos petons i ella em donava una pesseta. Es deia Irene. La senyora Irene era vídua. Jo en aquella època no ho sabia. El que sí que sabia era que sempre que la veiés i la saludés, ella em donaria una pesseta.

La senyora Irene, jubilada, caminava riallera per aquell Sabadell de principis dels setanta amb un abric negre llarg, la bossa penjada del braç i un cabells blanquíssims com si acabés de sortir de la pentinadora. Me la trobava a vegades a la botiga de queviures, a la plaça i fins i tot una vegada al Teatre la Faràndula. Aquest era el teatre de la meva infantesa. Per Sant Esteve, com tota la meva família, hi vaig actuar una colla d'anys amb el cor infantil de l'Orfeó. Cantàvem a una sola veu entremig de l'actuació dels grans. Si hem de jutjar pels aplaudiments, ho devíem fer força bé.

En el meu primer Sant Esteve com a cantaire jo devia tenir cinc o sis anys i l'escenari em va semblar immens. No recordo haver tingut cap ombra de vergonya en pujar-hi. Sobretot perquè, enlluernat pels focus que ens il·luminaven, costava de veure la gent que omplia la platea. Amb tot, la visió somrient de la senyora Irene a primera fila esguardant-me em va tranquil·litzar. Vaig estar a punt d'anar-la a saludar, però afortunadament de seguida ens van donar el to per començar. Després de cantar quatre o cinc cançons més, van entrar a l'escenari els grans. Cantaríem una cançó conjunta que els més menuts no havíem tingut temps d'assajar. Era El cant de la senyera. Tan bon punt vam entonar la primera estrofa, tota la platea es va alçar com un sol home. Aquella imatge de la senyora Irene plorosa, però amb el cap ben alt, em va quedar gravada per tota la vida. Ara sé que la senyora Irene plorava perquè el seu marit no era allà i no podia tornar a cantar aquest himne que durant molt de temps ens havien prohibit.

Per mi, les llàgrimes de la senyora Irene resumeixen tot el dolor que senten milers de persones aquests dies. Deshonor per tots aquells que com l'indigne nét del Mestre han ultratjat els fonaments de tot allò que més estimem.