Dgaia, segona part

Una vegada al PSC, ERC i Comuns els ha estat impossible tapar l’escàndol de gestió de la Dgaia, fins i tot després d’haver desacreditat l’informe de la síndica de comptes al mateix Parlament de Catalunya amb excuses impresentables, amb l’aparició d’un altre escàndol colpidor d’una noia de dotze anys tutelada per la Dgaia i captada per una xarxa de pederàstia, ara tot són preses de posició maximalistes per minimitzar-ne les responsabilitats.

La portaveu del grup parlamentari d’ERC al Parlament de Catalunya, Esther Capella, ja ha dit que “absolutament tothom ha tingut alguna responsabilitat en el sistema de la Dgaia”. Un intent clar de fer una empastifada general, però la veritat és que la Dgaia va estar sota el (des)control del consellers Dolors Bassa, d’ERC (2016/2017); Chakir el Homrani, d’ERC (2018/2021), i de Carles Campuzano, d’ERC (2022/2024).

Dit això, i si no ens volem perdre i realment pretenem ser eficients, penso que s’haurà d’investigar els dos escàndols per separat, tot i que tots dos siguin molt greus.

D’entrada, el cas de la noia entraria com una víctima d’aquesta permissivitat que certs sectors de la societat defensen segons la qual la llibertat individual és un valor absolut. És l’error persistent del “prohibit prohibir”. I a mesura que anirem descobrint fins a quin punt el descontrol dels tutors ha estat tan colossal i a la vista de tots els responsables, sentirem vergonya de tenir departaments d’atenció a la infància i a l’adolescència, que moltes vegades només en tenen el nom. Algú ens haurà de dir si és normal que els residents i tutelats per la Dgaia desapareguin un, dos o tres dies sense que tingui cap conseqüència. O si és normal que una menor pugui anar a conviure amb un major d’edat sense que els tutors legals no ho impedeixin.

Vagi per endavant que amb tot aquest terrible cas no trec la mínima responsabilitat als pederastes que s’han aprofitat de la feblesa d’aquesta noia, però això no excusa la gran responsabilitat dels que tenien el deure i l’obligació d’acompanyar la menor. I dic això perquè ja els responsables polítics han insinuat que el responsable és el pederasta, per exculpar els errors propis.

L’altra peça a aprofundir és el que podria ser una suposada malversació colossal de diners públics i que just només en coneixem la “punta de l’iceberg”. Estic segur que costarà molt estirar el fil per veure la totalitat del que s’hi amaga, però cal fer-ho. No oblidem que el possible diner malgastat anava destinat als més febles, i aquesta característica ho fa encara més greu.

L’opacitat, la manca de control i l’amiguisme en la gestió dels diners a la Dgaia fa escruixir el cor dels més insensibles, i sort de persones com les d’Octuvre que van destapar el cas –inicialment amb poc ressò, cal dir-ho–, i van evidenciar-ne les irregularitats. També l’informe de la Sindicatura de Comptes, que el PSC, ERC i els Comuns havien criticat severament perquè donava arguments de l’extrema dreta, deixava clar una possible operativa negligent amb uns increments de costos desproporcionats i no justificats, com passar d’un cost el 2019 de 36.000 euros a 56.000 el 2020 en els pisos assistits, és a dir, un increment del 57%. O en la primera acollida, amb un cost del servei que pagaven a les entitats col·laboradores de 15.077 euros el 2019 i de 55.672 el 2020, un increment de 269%. En ambdós casos, insisteixo, segons la síndica Mari Àngels Cabacés, no ha quedat justificat l’increment.

Però a més, i com dèiem la setmana passada, hi ha moltes irregularitats en la contractació de serveis, contractacions, perceptors que cobren prestacions sense tenir-hi dret i que, en alguns dels casos, ja ni resideixen a Catalunya.

La quantitat econòmica compromesa del 2016 al 2020 és de 934,46 milions d’euros. Quan ens justifiquin que els problemes de la Dgaia són per manca de diners, ens ho hauran d’explicar molt bé i seguir els contractes de la Plataforma Educativa, de la Fundació Resilis, i molts d’altres.

Deia una ministra que el diner públic no és de ningú; deu ser veritat?