Els catalans com a arma letal

La soci­e­tat espa­nyola està enor­me­ment divi­dida per la política. No és d’ara, ni tan sols del segle pas­sat; de fet es pot tirar enrere fins, almenys, les guer­res car­li­nes de finals del XIX. Però el fet és que els espa­nyols tenen un pro­blema gravíssim de cohesió política entre dos bàndols irre­con­ci­li­ats que venen a ser, apro­xi­ma­da­ment, els que es van enfron­tar durant la Guerra Civil. No cal fer estu­dis apro­fun­dits per con­cloure que els elec­tors de Pode­mos i PSOE sim­pa­tit­zen, històrica­ment, amb la II República i els de PP/Ciu­ta­dans/Vox, amb el bàndol fran­quista. Uns van gua­nyar i els altres van per­dre, i en la política espa­nyola tot­hom en té consciència. Només cal veure on i com estan enter­rats el dic­ta­dor Franco i el pre­si­dent Azaña.

Aquesta con­fron­tació –de vega­des soter­rada, de vega­des cri­da­nera– ha fet que s’hagin tren­cat –o, millor dit, con­tinuïn tren­cats– els acords soci­als sobre el paper de les dones, del sec­tor públic, dels homo­se­xu­als, dels immi­grants i dels drets en gene­ral. L’alt fun­ci­o­na­riat es manté com a garan­tia con­tra qual­se­vol intent d’evo­lució democràtica i el sis­tema esco­lar fun­ci­ona, com sem­pre, a dues velo­ci­tats sepa­ra­des per la classe social. No hi ha con­sens ni tan sols sobre la ban­dera i l’himne, que la dreta va acon­se­guir impo­sar gua­nyant la Guerra Civil però que con­ti­nuen gene­rant rebuig a les bases de l’esquerra espa­nyola.

Així les coses, l’únic que relliga els espa­nyols és l’ene­mic extern. O sigui, els cata­lans. De Vox als soci­a­lis­tes només hi ha una gra­dació en la inten­si­tat. És a dir, la diferència que hi ha entre un 155 sense TV3 ni les esco­les i amb data de cadu­ci­tat o un 155 total i inde­fi­nit. Queda Pode­mos? Sí, però es tracta d’un par­tit que sense la implan­tació de què dis­posa a Cata­lu­nya, País Basc i Galícia seria irre­lle­vant. Els cata­lans són l’argu­ment més efec­tiu de la dreta espa­nyola con­tra la seva esquerra. El bom­bar­deig polític i mediàtic. El que més els inti­mida perquè és el que més com­par­tei­xen. Per això han gua­nyat sem­pre.