El més difícil és sobreviure

L’Ajuntament d’una gran ciutat, a través d’una empresa de serveis, envia una cuidadora a una persona gran de 94 anys. Té dret a tenir-la un parell d’hores i mitja, dues tardes a la setmana. A l’hora convinguda, la cuidadora es presenta al domicili i quan veu que li parlen català –i que el mantenen– etziba, indignada, que ella té el dret que se li parli en espanyol. I afegeix, amenaçadora, que mentre no siguem independents això no canviarà. Òbviament, després de la corresponent queixa al servei municipal, no ha tornat a posar els peus en aquella casa.

Explico l’anècdota, una de tantes i d’altra banda gens original, no pas per denunciar-ho –a qui?– sinó per il·lustrar una lògica social i política que, malgrat haver-se explicat mil vegades, segueix oculta a la consciència de la majoria de ciutadans, i que d’aquí obté la seva gran força. Parlo del paper fonamental de l’Estat, com a institució de poder suprem i omnipresent, en el procés de “naturalització” de les relacions desiguals entre els qui tenen la seva nació reconeguda i els que no. És a dir, que és l’Estat qui fa que determinades formes de dominació es considerin normals, evidents i indiscutibles, fins al punt que es fan invisibles, no se’n té consciència i poden actuar amb impunitat, sense resistència.

En el cas de l’anècdota no té cap importància si la cuidadora té raó o no des d’un punt de vista legal, perquè és obvi que no necessita conèixer ni la Constitució Espanyola, ni l’Estatut de Catalunya, ni la Llei de Normalització Lingüística. No va d’això. Es tracta d’una cosa més elemental: ella viu a Espanya, a Espanya es parla l’espanyol i Espanya l’empara en el seu dret no només a parlar-lo, sinó a no haver de saber cap altra llengua. Per tant, se li ha de parlar espanyol. I, sense haver d’estudiar ciències polítiques, la cuidadora té clar que si mai Catalunya fos un estat independent, llavors canviarien les tornes. Ella se sent –i està– emparada per un estat, i la de 94 anys, no. I en aquesta desigualtat de drets i deures hi ha resumida, a la perfecció, la dominació pròpia d’una relació colonial.

El cas de l’anècdota és una expressió de carrer, la més bàsica, d’un marc de relació política colonial interioritzada tant pels dominants com pels dominats. Òbviament, si d’entrada i com és habitual el dominat hagués canviat de llengua, la submissió, i el conflicte, s’haurien fet invisibles. Però aquesta relació de dependència i submissió es manifesta també en els espais institucionalment forts, i té en el conflicte lingüístic un dels terrenys més adobats. En són un bon exemple la imposició de l’espanyol com a llengua vehicular a les escoles; l’incompliment de les empreses, els comerços i la restauració, sense càstig, de la Llei de Normalització Lingüística; la pràctica absència del català als jutjats a causa del més gran poder del jutge –espanyol– i la sensació de feblesa del testimoni i l’acusat, o la incapacitat de l’administració de forçar els seus empleats al coneixement i l’ús preferent del català.

Tenir un Estat a favor de la pròpia nació fa invisibles més coses. Per exemple, mentre que per qüestionar l’independentisme es diu que no és temps de fronteres, ningú no posa pas en qüestió les que delimiten l’Estat. I es tracta el nacionalisme sense estat de violent i xenòfob, però quan és l’Estat qui el practica se li canvia el nom pel de patriotisme i se’l lloa. Veieu, ara mateix, el darrer anunci “patriòtic” d’Espanya, amb la campanya Nuestros valores no están en venta. Nuestros productos, sí. Aquest “nosaltres” és el que mostra i alhora oculta, naturalitzant-les, la frontera i la nació que es consideren legítimes. La campanya encara afegeix: “Compra lo tuyo, defiende lo nuestro.” Recordem que, aquí, la web Consum estratègic de l’ANC de 2019, dins la campanya Eines de país a favor també de defensar “el que és nostre”, va ser qualificada per Foment del Treball d’“irracional” i “pròpia d’altres èpoques”, la va portar als tribunals i va ser durament condemnada per ser contrària a la llibertat d’empresa i l’economia de mercat. I que no ho és d’irracional, propi d’altres èpoques o contrari a la llibertat d’empresa aquest “compra lo tuyo”, és a dir, productes espanyols?

Si una nació no té un Estat que la faci “natural”, que l’empari, està condemnada a viure en l’esgotadora –i, sí, a vegades èpica– cultura de la resistència més que no pas en la de la construcció positiva del seu futur. Tenia raó Miquel Martí i Pol quan deia que el més difícil, doncs, és sobreviure.