Opinió

La fractura

El debat a Catalunya no força ningú a triar o descartar identitats –un àmbit molt complex, on cadascú ja té la seva o les seves– sinó a escollir sobirania: qui mana a Catalunya, Espanya o els catalans?

Un els argu­ments més rebre­gats pels con­tra­ris a la inde­pendència és asse­gu­rar que, amb la rei­vin­di­cació sobi­ra­nista, s'ha produït una frac­tura al si de la soci­e­tat cata­lana. Afir­men que, ara, exis­teix una divisió real entre els par­ti­da­ris de la inde­pendència i els favo­ra­bles a la dependència. I es pla­nyen que, abans, això no pas­sava. Quan els inde­pen­den­tis­tes érem mino­ria, sem­bla que de divisió no n'hi havia i tot era oli en un llum. Era nor­mal i un bell exem­ple de con­vivència, per tant, que la majo­ria de la soci­e­tat cata­lana no qüestionés la dependència d'Espa­nya, la manca de qua­li­tat democràtica, el setge a la llen­gua o la dis­cri­mi­nació pres­su­postària i d'inver­si­ons que afec­ten, direc­ta­ment, la quo­ti­di­a­ni­tat de la gent i el fun­ci­o­na­ment de l'eco­no­mia. Tan bé que estàvem, doncs, i ve ara aquesta onada inde­pen­den­tista i ho fa tron­to­llar tot i crea tal divisió que, fins i tot, genera famílies tren­ca­des, parents sepa­rats i amics que no es par­len, pre­ci­sa­ment, perquè els par­ti­da­ris de la inde­pendència s'entes­ten a no ama­gar la seva opinió, sinó a expres­sar-la amb natu­ra­li­tat, de manera pacífica i fins i tot fes­tiva.

Però quina mena de famílies són aques­tes que aca­ben bara­llant-se i ene­mis­tant-se, per tenir posi­ci­ons polítiques dife­rents, però sem­pre democràtiques? En quina mena de famílies deses­truc­tu­ra­des pen­sen els cap­pa­res d'aquesta teo­ria, segons la qual ja s'han aca­bat els plàcids dinars nada­lencs de sobre­taula inter­mi­na­ble, ara sem­bla ser que amb el men­ja­dor mig buit? I tot això per tenir posi­ci­ons polítiques dife­rents? Si així fos, totes les soci­e­tats serien, de fet, soci­e­tats divi­di­des, amb una frac­tura pro­funda, atès que no tot­hom pensa igual. Ho seria França i ho seria Espa­nya i Ale­ma­nya i... Des de quan la lli­ber­tat és un fac­tor de rup­tura? I si no ho és mai, per què només a Cata­lu­nya? Apel·lar a la diver­si­tat d'opi­ni­ons en el si d'una soci­e­tat, com a ele­ment nega­tiu i ins­tru­ment de divisió, és indi­ca­tiu de la poca cul­tura democràtica d'aquells que empren aquest argu­ment, perquè la diver­si­tat i la seva expressió lliure són l'essència de la democràcia.

Al cos­tat de la pre­tesa frac­tura pel caprici dels inde­pen­den­tis­tes entos­su­dits a exis­tir, hi ha hagut qui, amb un des­co­nei­xe­ment de la rea­li­tat cata­lana de dimen­si­ons oceàniques, ha apel·lat als orígens geogràfics, cul­tu­rals i lingüístics, com a arma llancívola con­tra les aspi­ra­ci­ons naci­o­nals. Cal tor­nar a insis­tir que, avui, el debat a Cata­lu­nya no força ningú a triar o des­car­tar iden­ti­tats –un àmbit molt com­plex, on cadascú ja té la seva o les seves– sinó a esco­llir sobi­ra­nia: qui mana a Cata­lu­nya, Espa­nya o els cata­lans? La divisió no és per la llen­gua o els orígens, sinó pel poder. I com que la seva idea de nació és, de fet, ètnica i naci­o­na­lista, més basada en els orígens que en la volun­tat, per això els resulta incom­pren­si­ble un pro­jecte naci­o­nal de lliure adhesió, cívic i inclu­siu.

En rea­li­tat, sí que hi ha una frac­tura a Cata­lu­nya i greu, però no de caràcter polític, ni tan sols iden­ti­tari, sinó de caire social i econòmic. És aque­lla divisió pro­funda entre la majo­ria de la soci­e­tat i aquells a qui costa seguir el ritme del benes­tar gene­ral. És la Cata­lu­nya amb gent sense feina, tre­ba­llant a pre­cari o amb sous bai­xos, la Cata­lu­nya amb mig milió de per­so­nes vivint en situ­ació de pobresa extrema i aquest 54% de joves con­dem­nat a l'atur. La Cata­lu­nya dels que s'han que­dat sense casa pel fet de no poder-ne pagar la hipo­teca i les famílies on tot­hom és deso­cu­pat i viuen com poden amb les pen­si­ons dels avis o dels sogres. La Cata­lu­nya amb fami­li­ars depen­dents, les dones que cobren un salari infe­rior al dels homes per fer la mateixa feina o el drama dels tre­ba­lla­dors autònoms per arri­bar a finals de mes o dels petits empre­sa­ris per a pagar les mesa­des regu­lar­ment als tre­ba­lla­dors. Si hi ha una frac­tura social, avui, a Cata­lu­nya, és aquesta i no una altra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia