Set anys i un dia

Ahir, les àvies i avis de Reus, com cada dia que no sigui fes­tiu, de dilluns a dis­sabte, set­mana a set­mana, des de fa set anys, plo­gui o faci sol, hi hagi pandèmies o no, van donar tres tombs a la plaça del Mer­ca­dal i després van cri­dar “lli­ber­tat pre­sos polítics”, “amnis­tia”, “inde­pendència” i van can­tar Els sega­dors. Una tal per­se­ve­rança em porta a refle­xi­o­nar sobre si aquesta tos­su­de­ria no és la que ens cal­dria a tots els cata­lans per a defen­sar els nos­tres drets, començant per la sobi­ra­nia, per tal que d’una vegada i per sem­pre ens poguéssim gover­nar de la manera que democràtica­ment decidíssim. Tenint clar que no tenim cap vareta màgica, ni que siguem ni millors ni pit­jors que ningú. De ben segur que ens equi­vo­caríem mol­tes vega­des i que no ens esca­paríem pas dels cor­rents ultra­li­be­rals i popu­lis­tes que dis­sor­ta­da­ment estan pre­nent volada arreu.

Al meu enten­dre es trac­ta­ria, com he dit, de ser per­se­ve­rants i que quedés clar que no ens mani­fes­tem fes­ti­va­ment, sinó per mos­trar, si em per­me­teu, amb cara fer­re­nya que ja en tenim prou, que volem ser qui som i ser al món amb veu pròpia, inten­tant d’apor­tar modes­ta­ment (som un país petit) el nos­tre tre­ball i el nos­tre esforç per tal que tot­hom pugui viure dig­na­ment en pau i lli­ber­tat.

Quan aquest paper arribi a mans del lec­tor esta­rem encara cor­pre­sos pel des­as­tre de les inun­da­ci­ons del País Valencià i dels resul­tats de les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als als Estats Units, del tot impre­vi­si­bles a hores d’ara. Inten­tem que l’espes­se­tat de la boscúria no ens impe­deixi d’iden­ti­fi­car els arbres.

Són temps estranys, que deia el poeta, sem­bla que tot esti­gui cap­gi­rat, la política, la judi­ca­tura, la mete­o­ro­lo­gia, l’ús de la llen­gua –no només la nos­tra–; alguns dels valors que ens sem­blava que esta­ven gai­rebé con­so­li­dats són vul­ne­rats sis­temàtica­ment. Diuen, i pot­ser tenen raó, que estem des­mo­ti­vats i que hem entrat en una fase d’espa­nyo­lit­zació de les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons.

Em sem­bla que seria hora d’apren­dre la lliçó que ens donen els avis. Ells man­te­nen l’espe­rança i no dei­xen de cami­nar.