Quan la tortura té rostre i blaus

Víctor Ruiz Albèniz és un d’aquests personatges que ha passat a la història per evidenciar el seu odi cap al fet català i la seva capital, Barcelona, com ho va fer en el seu dia el general Espartero quan va dir allò que la ciutat havia de ser bombardejada una vegada cada cinquanta anys. La frase que va deixar escrita el tal Albèniz és tan o més bèstia quan, un cop acabada la Guerra Civil, va incitar a “purificar la ciutat roja” amb una repressió que havia de ser “un càstig bíblic”.

La frase és terrible, però el pitjor és que aquells que la podien fer realitat van fer cas a Albèniz i des del primer moment del règim de Franco es va perseguir la dissidència amb una acció que va tenir l’epicentre a la coneguda com a casa dels horrors, l’edifici de Via Laietana 43, seu avui encara de la prefectura superior de la policia espanyola. S’ha escrit molt i bé sobre què va representar l’edifici policial, però per si algú encara té dubtes de l’espai d’impunitat i repressió que va ser la prefectura, s’acaba de publicar un article dels historiadors Pau Casanellas i Joan Gimeno a l’Eurom, observatori europeu de memòria, depenent de la Universitat de Barcelona, amb un títol clar i concís: Via Laietana 43, una ressignificació necessària.

Llegint historiadors com és el cas de Gutmaro Gómez, queda clar que la dita transició només va servir per estendre un vergonyant silenci sobre la necessitat de veritat, justícia i reparació de les víctimes del franquisme. Llegint historiadors com Casanellas i Gimeno es pot posar nom i cognom a aquesta flagrant injustícia que representa la doble victimització d’haver patit tortures en el franquisme i l’oblit en la democràtica.

Un d’aquests noms és el de Miguel Lorenzo Jerez, Rubio, un militant del PSUC detingut el 1958 en el marc d’un cop policial contra una cèl·lula del partit que actuava al Port de Barcelona. Les fotos de Lorenzo, amb la cara plena de blaus, havien quedat enterrades en un dels molts sumaris del tribunal militar territorial número 3 i van ser fetes al gabinet d’identificació a l’arribada del detingut a Via Laietana. De la lectura del peritatge forense que es va fer en aquest cas s’acrediten les tortures.

No és l’única història recuperada de l’oblit i del silenci per part de Casanellas i Gimeno. Hi ha també l’episodi d’un detingut que va ser defenestrat –verb que vol dir tirar algú daltabaix d’una finestra– a Cornellà de Llobregat, el 1971, amb el resultat de ferides “molt greus”.

Entre els noms que permeten documentar la pràctica continuada de tortures a Via Laietana hi ha els dels funcionaris dels policies, com un que era conegut com a Urtain, per la semblança amb el boxador basc. Aquest Urtain, que formava part de la policia armada i no de la brigada social, actuava d’auxiliar en els interrogatoris quan es requerien els seus mètodes intimidatoris. No cal haver rebut cap hòstia del personatge, només imaginant-se la situació n’hi ha prou.

L’article històric arriba fins a l’actualitat i enllaça amb la voluntat de les entitats memorialistes de fer de Via Laietana 43 un espai de memòria. D’aquí el subtítol del treball de Casanellas i Gimeno, una ressignificació necessària, i per això també avui, a les sis de la tarda, les entitats han convocat una concentració davant de l’edifici. Casos com els del Rubio, històries com les de l’Urtain, obliguen que sigui multitudinària.