Els altres ‘ni-ni'

1. La recent con­vo­catòria d'elec­ci­ons ha tor­nat a posar de mani­fest que la pro­fes­si­o­na­lit­zació de la política és un fac­tor pri­mor­dial a l'hora d'expli­car mol­tes de les lògiques de la política. D'una banda la pro­fes­si­o­na­lit­zació política pot ser l'objecte de desig fona­men­tal per a mol­tes de les per­so­nes que inte­gren una can­di­da­tura. I, de l'altra, aquesta mateixa pro­fes­si­o­na­lit­zació (o man­te­ni­ment del càrrec) es con­ver­teix en clau expli­ca­tiva de mol­tes clau­di­ca­ci­ons polítiques i de veus apa­ga­des que, per no posar en perill el seu esta­tus pro­fes­si­o­nal, mai no gosen moles­tar l'apa­rat del par­tit tot plan­te­jant idees (auto)crítiques i reno­va­do­res. Aquest onerós con­cepte de la pro­fes­si­o­na­li­tat política con­du­eix a un dels graus zero de la política. És un grau encar­nat pels altres ni-ni: els polítics pro­fes­si­o­nals que ni fan ni dei­xen fer, ni estan aquí per trans­for­mar res ni dei­xen de ser obtu­ra­dors per als que sí que tin­drien potències per trans­for­mar alguna cosa. Con­ti­nuar aquí, per­pe­tuar-se, man­te­nir el modus vivendi, no haver de retor­nar a entorns labo­rals més durs o dramàtica­ment allu­nyats en el temps i en la pràctica, és un dels cre­dos d'aquests altres ni-ni. Això sí, per a les nits de míting i per a la dimensió pública, ja des­em­pol­sen algu­nes líriques ideològiques que sem­pre por­ten al cim, a l'inte­rior d'un pot hermètic pro­te­git per boles de càmfora.

2. En democràcia un polític hau­ria de ser, per damunt de tot, algú que posa les seves potències per­so­nals al ser­vei de la comu­ni­tat i que cen­tra totes les seves aten­ci­ons en l'obtenció de bene­fici públic. Per aquest motiu, un polític no hau­ria d'aspi­rar a la doci­li­tat ni accep­tar l'este­ri­lit­zació de la ini­ci­a­tiva per­so­nal que la immensa majo­ria d'orga­nit­za­ci­ons polítiques impo­sen com a con­dició per al man­te­ni­ment d'un càrrec o per a la pro­moció inter­nes. Per això, durant aquests dies, pro­voca angúnia moral com­pro­var que “per no enfon­sar més el par­tit” alguns polítics accep­ten auto­si­len­ciar-se, man­te­nir-se dòcils i no dir allò que ver­ta­de­ra­ment cre­uen i que civil­ment seria útil que decla­res­sin. Són fide­li­tats mal ente­ses. La prin­ci­pal fide­li­tat no hau­ria de ser el par­tit, sinó la democràcia i el ser­vei a la comu­ni­tat. ¿Cal recor­dar que el par­tit no és res més que una orga­nit­zació con­ven­ci­o­nal i finita com tan­tes i tan­tes altres? El par­tit és un mitjà o és un fi en si mateix? És una agència de col·locació, és una església?