Un oblidat més

Quan sento el mot agri­men­sor, pre­ci­sa­ment perquè avui el seu ús és escàs, se'm repre­senta en el magí bona part de la deco­ració il·lus­trada: de Napoleó, cre­a­dor del cadas­tre a Europa, a l'Ins­ti­tut Ramon Mun­ta­ner de Figue­res, que expe­dia títols de mesu­ra­dors de ter­res, pas­sant per Javier de Bur­gos, factòtum –o copista– de la divisió pro­vin­cial espa­nyola –a imatge de la depar­ta­men­tal fran­cesa. Avui quasi ningú diu agri­men­sor perquè la paraula deu com­por­tar un deix de res­clo­sit i per això la gent diu topògraf, que els deu sem­blar més del dia i sobre­tot no inclou, ai els page­sos!, el pre­fix agri-, massa pro­per a la ter­rosa i al femer. Passa com en tants d'altres mots: l'antic pèrit, expert, avui és engi­nyer tècnic, etc. Sort que Kafka va immor­ta­lit­zar l'art de taxar ter­res amb el cèlebre K, l'agri­men­sor d'El cas­tell. Egip­cis i romans ja tenien mesu­ra­dors de ter­res, però –no ens dis­per­sem més– anem a l'agri­men­sor alt-empor­danès més impor­tant que hem tin­gut: Lluís M. Jordi Álva­rez (Fortià 1865-Figue­res 1929), que aquest ago­nit­zant 2015 fa 150 anys que va néixer.

Era fill i germà d'agri­men­sors. Fran­cesc Jordi Romañach, el pare, va ser pro­fes­sor i direc­tor de la granja escola de For­ti­a­nell, on es van pre­pa­rar la major part dels taxa­dors giro­nins titu­lats per l'ins­ti­tut figue­renc. Joan Jordi Àlva­rez, el germà, va ser deci­siu en el fun­ci­o­na­ment del, atenció, Cen­tro Ampur­danés de la For­mación de Regis­tros de Fin­cas Rústi­cas, Urba­nas y de Gana­dería, y Con­fección de Ami­lla­ra­mi­en­tos de Figue­ras. Lluís M. Jordi, el nos­tre home, a cavall entre el XIX i el XX va fer tots els papers en l'auca figue­renca; per saber-ne més, Girona, un lli­bre de records, de Josep Pla. Aquí apun­tem només els llargs anys que va dedi­car a l'Ins­ti­tut Ramon Mun­ta­ner com a pro­fes­sor d'agri­men­sura, d'altres matèries de ciències i gimnàstica, a més de ser-ne el secre­tari (1885-1919) que es va man­te­nir més anys en el càrrec: trenta-qua­tre. En temps de Jordi i els seus col·legues a Europa i, doncs, a l'Empordà hi havia molts page­sos que neces­si­ta­ven pre­ci­sar les seves pro­pi­e­tats al temut cadas­tre, l'arte­facte espa­nyol ins­pi­rat en el francès, des­ti­nat bàsica­ment a l'eficàcia en el cobra­ment d'impos­tos. Quan legal­ment va ser pos­si­ble, l'ins­ti­tut de Figue­res i l'annex de la granja escola de For­ti­a­nell es van con­ver­tir –amb la nis­saga dels Jordi com a eix– en el prin­ci­pal cen­tre de Cata­lu­nya en l'expe­dició de títols –una vui­tan­tena– d'agri­men­sura; l'ins­ti­tut de Girona, en canvi, només en va expe­dir cinc.