Des d’ahir, el catalanisme ha entrat en una fase nova. La jornada de consultes es pot intentar minimitzar tant com es vulgui, però dues-centes mil persones fent cua per votar en una consulta estrictament simbòlica no tenen precedents a Europa.

El cas és que aquests ciutadans –i els pròxims que vindran en onades successives– han interpel·lat diverses instàncies però, en primer terme, han llançat un missatge molt clar als seus propis representants. En el futur, el catalanisme polític no pot tenir com a orientació bàsica la de salvar-li les votacions a Zapatero (o al pròxim) a canvi d’una fotografia i/o una propina pressupostària. Ni podrà ajornar indefinidament els objectius per als quals el voten. Ni, menys encara, tindrà la capacitat de reclamar un compromís dels ciutadans sense correspondre-hi mai. I això val igualment per a CiU i per a ERC. S’ha acabat, definitivament, el peix al cove, tant se val si pujolista o del tripartit. D’ara endavant aquests dos-cents mil vots seran més cars, perquè el catalanisme popular ha hagut d’autoorganitzar-se com a resposta a la paràlisi estratègica dels partits polítics que l’haurien d’haver liderat. I també perquè s’ha estès la convicció que dues manifestacions massives no han servit de res per pura inacció partidista.

Però qui més haurà de reflexionar és el PSC. L’aposta federalista és un parrac estratègic que ja no serveix ni d’excusa i en algun moment hauran d’exposar públicament quina és la seva opció ideològica en el debat nacional. Han de decidir si ocupen la cadira del no en el debat que s’ha obert i, en cas de fer-ho, han d’oferir una alternativa viable per a aquest país. La inhibició formal i el boicot de baixa intensitat no serviran per aturar el creixement d’una onada sobiranista que ja no escolta allò que cal anar contra el PP. És l’hora de la política, no dels partits.